El text narratiu: redacció col·lectiva

El passat dimarts 5 de desembre vam treballar els textos narratius mitjançant la redacció col·lectiva: vam formar grups de cinc persones i cadascú havia de començar un conte, després li passàvem al company del costat fins que ens tornava a arribar el nostre conte i havíem d’escriure el final i posar-li un títol. A continuació exposo el meu text narratiu corregit.
   

Un viatge diferent

Hi havia una vegada una nena que es deia Marina i que se’n va anar d’excursió amb els seus pares i la seva germana a la muntanya a passar el dia. El primer que van fer només arribar va ser esmorzar perquè tenien molta gana, ja que havien sortit molt aviat per poder aprofitar el dia sencer. Van esmorzar uns entrepans i es van posar en marxa. 

Mentre caminaven van escoltar els ocells, que cantaven des dels arbres, i van veure una parella de pardals cuidant el seu niu. Quan portaven una estona caminant els va semblar escoltar el murmuri d’un riu i es van apropar al lloc d’on venia el soroll: era un riu molt gran, amb un salt d’aigua a pocs metres i van decidir que, amb la calor que feia i que ja tornaven a estar cansats, els aniria bé remullar-se una mica. Van estar nadant, jugant i saltant fins que es va començar a fer de nit i van decidir anar al cotxe per tornar a casa. 

Tot anava bé fins que el cotxe va parar-se en sec. La mare, que era la que conduïa, va intentar tornar a arrencar el cotxe, però no hi havia manera. Cada cop era més tard i no sabien què fer. A més, no havien sopat i la Marina i la seva germana tenien molta gana. Tampoc tenien cobertura al mòbil i no podien avisar a ningú. El pare va pensar a baixar caminant fins a la carretera per veure si veia algun cotxe, però la mare ho veia arriscat, ja que era fosc, es podien perdre i estaven molt cansats. 

Aleshores van veure unes llums que s’acostaven: era un altre cotxe. Van fer-li gestos perquè parés i els ajudés. Es tractava d’un home que vivia en una casa a dos quilòmetres endins del bosc. L’home els va acollir a casa seva i els va convidar a sopar i a dormir, ja que era molt tard per esbrinar que li passava al cotxe. Com estaven tan cansats, després de sopar van veure una estona la televisió i es van quedar adormits de seguida.

Quan es van despertar van anar a buscar el cotxe i van trucar a la grua. Aquesta va venir i els va apropar fins a Barcelona. Abans de marxar li van donar les gràcies a l’home i a la família que els havia acollit. A partir d’aquell dia van aprendre a portar provisions per si de cas perquè mai se sap que pot passar i amb què es poden trobar. Sempre recordarien aquell dia com un viatge diferent.